diumenge, 30 de novembre de 2014

El misticisme de l'erotisme

Els records venen sense trucar a la porta, a vegades melancòlicament, en d’altres ocasions per sacsejar l’enteniment o per reviure passions oblidades. Aquest record s’emmarcaria en el tercer grup.

Estàvem a Madrid, finals de gener,  mirant què fer quan vam veure que s’organitzava uns esmorzars en galeries d’art. Entrada gratuïta. Com bons catalans vam veure que era una condició fantàstica per aprofitar-ho i així estalviar a la butxaca un àpat, però no fou possible, perquè començaven a les onze del matí, massa tard per estómacs matiners. Igualment ho vam fer per amor a l’art.

L’oferta era àmplia, una dotzena de galeries, i vam començar pel carrer San Lorenzo número 15: Dionís Bennassar. El mateix nom indicava què ens depararia el futur. Vam entrar i ja no vam sortir. A dins la combinació va ser impactant, pintura eròtica de Juan Vallejo sota el mecenatge del monjos del Monasterio Cistercense de San Pedro de Cardeña (Burgos), que a més a més aportaven els seus vins i xocolates per fer un maridatge. Què més es pot demanar per encetar el dia?

Resulta que aquest monestir és l’únic en tot l’Estat Espanyol que continua fent vi (ho sento, el de Poblet ha caigut en mans de Codorniu, que descansi en pau), i és la bodega més antiga que segueix funcionant, data del s.XI, encara que només fa 40 anys que la van rescabalar de l’oblit. Què fan uns monjos de clausura fent de mecenes d’un artista que pinta quadres eròtics? Segons ells tot és més senzill, l’erotisme és el misticisme que ens porta a Déu.

Murals de la volta de l'escalinata imperial del monestir fets per Juan Vallejo

I què dir del vi? Doncs una meravella en les seves tres variants: Valdevegón, Sorus i Caradigna. Seleccionades les gran anyades aquests vins són una delícia de potència i sabor, i acompanyats de tres tipus de xocolates ja no us dic res més... Els hi van proposar entrar a la denominació d’origen pertinent, però ells van respondre que no calia, que ja provaven el vi cada dia, concretament mig litre per barba. Han delegat tot l’aspecte comercial a una companyia que els hi mou internacionalment els productes i ells es dediquen a orar i provar. Beneïts siguin!

Una gran experiència matinera, on un cop més es demostra que el camí més curt a l’art parteix de l’estómac. Caldrà fer una visita a aquests monjos, perquè t’expliquin a cau d’orella els secrets del misticisme, això sí a cops de copa si pot ser.

dissabte, 20 de setembre de 2014

Molts quilograms de sàtira sense guarnició.



No puc, ni vull, reprimir l'impuls insà d'escriure aquestes línies tot just acabat el llibre Memorias líquidas d'Enric González (no confondre amb els llibres líquids de Zygmunt  Bauman), tot un encert de la gent de la revista digital Jot Down (molt recomanable també), que narra les peripècies periodístiques de l'autor durant més de trenta anys de professió.

El llibre dispara, mossega, fins i tot pot escandalitzar a més d'un, sobretot per com s'explica que es va narrar la guerra d'Irak, o les connivències entre la publicació de la investigació del cas de Banca Catalana i la futura direcció de La Razón.

L'escrit és molt més que això, és un homenatge a l'ofici de periodista, a la passió per escriure, a l'emotiva història, potser necrològica, del gran diari El País, a les ganes de viure, si pot ser bé, a l'honestedat, a la fidelitat dels amics, al respecte professional.

No tenir pèls a la llengua no vol dir ser forçosament maleducat, ni barroer o avorrit. Aquestes memòries són un vici, divertidíssimes i porten a una reflexió posterior, no només periodística, sinó vital, sobre qui som i què volem. 

Més que un atac d'ego, despullar-se de tal manera suposa un acte de valentia, de mirar-se a un mateix i reconèixer-se tant en els defectes com en les virtuts, i això costa, és una fita on molts no hi arribaran per més anys que facin, per més espelmes que acumulin en els respectius pastissos d'aniversari.

Podria ser que estigui imbuït per l'amor literari que sento pel seu pare, Francisco González Ledesma, que em faci escriure aquestes línies, sinó més aviat una enveja sobre com escriure d'una manera profunda, amena i divertida.

L'Enric suposa una barreja entre vividor, culte, inquiet i aventurer digne d'admirar, que es riu de tot sempre partint d'un mateix, que venera allò autèntic de la vida i detesta la mediocritat i l'ostentació del poder.



Vaja una bona dosis per superar el tedi vital, i afrontar la resta del dia amb un somriure fabricat per records. Si algú no l'he convençut suficient no passa res, pot agafar qualsevol de les Historias escrites per aquest home des de Nova York, Roma o Londres i assaborir-les com cal.

Fet i fet un llibre és per gaudir-lo, i si no, doncs es tanca i a fer punyetes. Ara estic pensant en obrir un de la Liudmila Ulítskaia, però abans faré una escapadeta a la platja, per aprofitar aquest estiu que no vol morir, sense abans fer-nos patir més del compte. Salut!

dijous, 28 d’agost de 2014

Crack, armes i baleadas



Honduras sí, perquè no… Té la segona barrera coral·lina més gran del món, la segona muntanya més alta de centreamèrica, una descomunal biosfera, ruïnes maies, illes paradísiaques, estil de vida econòmic, poc turisme… I això de la violència i de la corrupció no será per tant, vaja com a tot arreu…Ai, ai, ai, per primera vegada els titulars tenien raó.

San Pedro de Sula és la ciutat més sanguinària del planeta, amb més morts per armes de foc del món, i això es respira només trepitjar la capital industrial del país. La tensió és latent quan el sol comença a ser devorat per la nit, i durant el dia sembla que s’hagi pagat els excessos nerviosos de la nit anterior.
Només agafar un taxi qualsevol, el seu conductor es queixa en la segona frase que diu, la primera ha estat per preguntar-te a on vols anar, de la corrupció del país, de la violència, de com estan matant de gana als seus habitants, de la manca de turisme... Vaja un paisatge desolador, ple de ressentiment, decepció i frustració. Què es pot esperar d’un país que una pedra de crack o un polsim de cocaïna és més barat que una lliure de pollastre (aprox. ½ kg)? “Aquí la juventud se droga para no pasar hambre” em diu un altre taxista a La Ceiba.

Tot va canviar arran del cop d’estat del 2009, el projecte de país es va ensorrar irremeiablement, i ara esperen que una potència estrangera vingui a rescatar-los, tal i com afirma la Natividad del Museo de Historia y Antropologia de San Pedro. Seran els xinesos? Els americans? Els hindús? Probablement ningú, però ells mantenen aquesta il·lusió, perquè el virus de la cobdícia està tan instaurat en les institucions que des de dins poca cosa es pot fer.

                        

No obstant, el país dóna molt més de si. La seva gent és d’una humilitat i cordialitat extrema, rica en peix i carn, una fauna i flora envejable que li dóna mil voltes a la veïna Costa Rica, la de la pura vida, que hauria de canviar el seu eslògan per Pura Guita! per ser més apropiat. Si em permeteu recomanacions us deixaré unes quantes, del tipus de llocs que no cal perdre’s:

-        -  Les ruïnes maies de Copán i el seu museu d’escultura. També val la pena els seus voltants, com la reserva d’aus de Macaw.
-         -  Menjar baleadas sempre que es pugui i del que sigui, són boníssimes i molt econòmiques (tortillas de blat de moro amb frijoles, alvocat, carn o peix o verdures, ou...).
-         - El restaurant Arrecifes de la Ceiba i provar el King Crab. Una bestialitat! El plat és per a dues persones, independentment del que digui el cambrer.
-            - Les seves illes des d’Utila fins a Cayos Cochinos i el seu fons marí.
-            - Pico Bonito i el seu entorn ple de rius, manglars, la reserva de colibrís...
-            - La visió dels manitís en la Moskitia.


El viatge va donar per a més, però potser la vostra paciència alhora de llegir no tant. Per tant, millor acabar amb un regust incomplert que no amb la sacietat coberta. Us deixo amb una de les frases matineres de Berto, un dels dive master d’Utila, “Bienvenidos un día más al paraíso”. D’això es tracta a la vida, de fer paradisíac allò que t’envolta, si més no, com a mínim, d’intentar-ho. Salut!

dijous, 19 de juny de 2014

Rara avis!



Una au desconeguda i estranya va niar l'any passat a les llibreries: Malditos libros, libros malditos del basc Juan Carlos Díez Jayo obtenint molt bona acollida entre els lletraferits, i no és per a menys. Aquest llibre és un anecdotari literari deliciós de tots els temps on figuren històries difícilment creïbles, ben documentades, i exposades amb un humor senzillament genial.

Què hi trobarem? Una mica de tot, però més que res farem una revisió pel cantó fosc de la literatura. El llibre comença exposant la moda d'enquadernar volums amb pell humana, parla de bibliòfils assassins, la història d'un llibre jutjat i condemnat a la foguera com si fos una persona, lladres de llibres, còdexs sense desxifrar, genis incompresos, estafadors literaris, esbojarrats col·lecionistes, missatges escrits a les naus espacials per comunicar-se amb els habitants d'altres planetes i èpoques, poetes enterrats amb la seva obra sense publicar, dels aficionats a Satán, de l'origen dels mormons, dels microllibres...

Quan obres el llibre de Juan Carlos descobreixes que el món de la literatura és molt més que fulles lligades o encolades amb símbols negres, sinó que allò que tenim a les mans és només una petita fulla penjada d'un arbre immens que busca la llum, però que també adora la fosca.



Com sempre també trobem la relació entre llibres i religió amb l'esmentat origen dels mormons, però també explicant la història del llibre vivent dels sikhs, l'evangeli apòcrif de Tomàs, o la versió secreta del de Sant Marc. És envejable la capacitat de l'autor de sostreure informació amagada del món literari i humà, com la divertida història del falsificador d'obres de Shakespeare, motivada per l'acceptació del seu pare.

Podeu pensar que aquesta lectura només es queda en la superfície de l'essència literària, que és un mer encenall, o una giragonsa artística... Us equivoqueu. No sé com, però les històries queden unificades per un fil invisible, un nexe estrany que ens xucla i no ens deixa fins que passem l'última pàgina, absorts en un món paral·lel fascinant i misteriós. La màgia de les lletres està plasmada amb tendresa, perquè mai la bogeria està allunyada de la genialitat, de la mirada diferent cap al món que a un l'envolta i, a vegades, l'atrapa.

La passió costa de frenar, encega, nega el raciocini i emmudeix les negatives. Això molt bé ho sabeu els que un cop a dins d'una llibreria no podeu deixar d'acariciar els llibres que descansen en les lleixes, i sortir-ne amb un sota el braç. Els que formeu part d'aquest món m'entendreu, els altres, tristament, no. La civilització no seria res sense l'escriptura, i l'escriptura no existiria sense la passió d'homes i dones que van donar la seva vida per ser llegits, per compartir allò que els xiuxiuejava la nit. Benvinguts al costat fosc de les lletres, la porta està oberta, descalceu-vos abans d'entrar...

Llibre enquadernat amb pell humana. En una època es
va posar de moda que la portada portés el mugró d'una dona.


diumenge, 27 d’abril de 2014

Antwerpen: la ciutat prodigi

Sobre Bèlgica es poden dir moltes coses, que només és Bruges i poca cosa més, que molt bé la xocolata i la cervesa, però que no justifica unes vacances, que són molt freds, que només hi ha musclos per menjar, etc. Tots aquests tòpics queden derrotats, convertits en ruïnes, davant de la visita de la desconeguda i alhora fascinant ciutat d'Antwerpen.



I ara us preguntareu què podeu esperar d'aquesta ciutat... Doncs un munt de sorpreses i emocions. Té carrers secrets, que s'entren per portals de cases (uns cinc), un casc antic monumental, un bar ple de verges pintades i escultòriques, dues botigues enormes de còmics belgues i estrangers, un barri homosexual amb els millors bars, un barri vermell el doble de gran que el d'Amsterdam, molts graffitis d'una qualitat altíssima, un museu d'art amb unes vistes panoràmiques de 360º, dos túnels que travessen el riu i que ofereixen parcs per passejar, canals, muntanyes de cervesa, mercats a l'aire lliure (recomanació enorme respecte els regals frikis i les ostres), i un barri sencer d'art noveau, o sigui, modernista.


Si amb això no en teniu prou, també puc afegir un dels zoo, el segon, més antic d'Europa, el segon port més gran després del de Rotterdam, autèntics bars de mariners, un restaurant on pel preu d'un plat pots menjar les costelles de vaca que vulguis (uns 17 euros), un restaurant on pots menjar un kg de peix pel mateix preu (el peix el tries tu i te'l fan a la planxa, fresquíssim), i unes delícies de xocolata que superen qualsevol intent de la imaginació mediterrània.

Antwerpen és això i més, un barri xinès amb la seva enorme porta, una gent desacomplexada que pot anar a prendre cafè amb faldilla curta, mitges transparents i talons daurats i ser un home elegant, on pots comprar un vaixell a preu de saldo i convertir-lo en bar on organitzes concursos d'artistes per decorar-lo, el converteixes en una part en hort urbà, i estableixes obres d'art en la grua de descarrega.



I sobretot, és una ciutat que està arribant al seu punt àlgid, conquerida per la joventut, on tot és possible quan surt el sol, oberta a l'originalitat i molt, però molt boja. Una autèntica perla desconeguda al mig d'una trista Europa, que ha fugit dels esquemes més trencadors per situar-se en un ambient carca i conservador. Antwerpen és aire fresc, una ciutat descarada, que no té complexos, ni límits, un autèntic gaudi per la gent afamada de plaers carnals i culturals. Apa, ja ho he dit, ara ja no us podeu queixar que no us vaig avisar. Bona queixalada!


diumenge, 23 de febrer de 2014

Roma i el Vaticà un matrimoni de conveniència



El Vaticà ens atrau, sigui pel misticisme, per les numeroses conspiracions difoses, més irreals que reals, per la lluita pel poder, per la història peculiar d'aquesta ciutat-estat creada entre Mussolini i Pio XI en el pacte de Letrán del 1929. 

És per aquesta raó, entre d'altres, que vaig anar a escoltar la xerrada sobre aquest a la Bcnegra (setmana de novel·la negra a Barcelona), i on vaig escoltar per primera vegada a l'Enric González. Em va cridar l'atenció el que va dir, però sobretot com ho va dir, i és per això que vaig decidir, en un atac d'impetuositat, recórrer les biblioteques per poder llegir el seu llibre Historias de Roma (editorial RBA). 

Un llibre que utilitza la frase de Sciascia "Italia es un país sin verdad", com a bandera-eslògan, que no és una guia turística, ni una crònica de corresponsal, ni un dietari, però sí tot alhora, sumat a un cant al cinema, al bon menjar i a l'amistat, no pot decebre de cap de les maneres: "En Ghezzi hay de todo, desde cálices hasta calzoncillos. Y no pasaría de largo sin comprar, al menos, unos calcetines rojos de cardenal. Los más viciosos, o los que deseen una auténtica experiencia cardenalicia, pueden comprar también un liguero rojo como el que suelen utilitzar los príncipes de la iglesia cuando visten de gala". 


I encara més si està escrit amb una ironia matisada, un gran talent d'observador i una tolerància delicada cap a tot allò que a un l'envolta, sense abandonar la rotunditat de certes realitats poc subjectives:  "Uno de ellos, una mujer llamada Adriana Faranda, ya no es ni idealista, ni imbécil, ni cruel: lo aseguro, he tenido el placer de conocerla. Cuando salió de la cárcel vendió todas sus propiedades, un pisito heredado y poco más, y distribuyó el dinero obtenido entre familiares de las víctimas de las Brigadas Rojas".

Hi ha moments que llegint el llibre de l'Enric la meva memòria s'ha anat a fragments de pel·lícules de Sorrentino, concretament dues Il divo i La grande bellezza, i d'altres moments a la meva estada fa anys a la ciutat eterna, gràcies de nou. També m'ha despertat les ganes de conèixer l'obra de l'actor Alberto Sordi i del director de cinema Mario Monicelli, i comprovar personalment si el cafè de la Cafeteria San Eustachio és realment el millor de Roma, i perquè no d'Itàlia. 


És un goig enorme llegir llibres com aquest, directes, entretinguts, documentadíssims, intel·ligents i breus. Sí breus, perquè tot això està dins de cent vint-i-tres pàgines. Tot un luxe pels mandrosos, o pels exigents que pensen els llibres que els queden per llegir mentre ho estan fent. I com no sé com acomiadar-me d'aquest article i de vosaltres he decidit deixar-ho en mans del Sr. González que en sap més que un servidor: "Una cosa, la verdad, sin la cual Roma lleva muchos siglos viviendo bastante bien. Por decirlo a la manera romana, in bellezza". Per què a qui l'interessa la veritat i la capacitat d'abstracció quan estàs rodejat de tanta bellesa?
  

divendres, 31 de gener de 2014

Els germans Barbaroja no van ser els únics!



En els temps que corren un pot arribar a pensar, i pensa, que els temps dels pirates continuen vigents, fins i tot, massa vigents. I potser per aquest motiu, o per interacció amb el nen que encara conserva a dins decideix anar a buscar un llibre que en parli. És aleshores quan es topa amb el magnífic Piratas y corsarios. De la antigüedad a los inicios del mundo contemporáneo de l'historiador madrileny José Hernández, i en gaudeix abastament.


A dins d'aquest llibre de butxaca de menys de tres-centes pàgines hi ha informació per donar i vendre, per obrir els ulls de bat a bat, per somriure en determinats moments (l'explosió d'un vaixell amb tres-centes cinquanta persones per una bala perduda durant una borratxera celebrant el botí conquerit), per esglaiar-se, i per dotar de veracitat certes imatges infantils (com per exemple saber quin pirata va ser el primer en ser conegut com a "pota de fusta").

La història de pirates, corsaris, filibusters i bucaners és tan antiga com la navegació, sobretot les dues primeres (per fi he après a diferenciar-los), enormement cruel, aventurera i salvatge. L'autor parteix del primer pirata conegut, el grec Polícrates de Samos, passant pels corsaris berberescos Barbaroja (van ser tres, el més poderós va ser Jeireddín), fins arribar-nos al mar Carib i passejar entre Francis Drake, Henry Morgan o Anne Bonney y Mary Read (sí, també hi va haver dones, consultar Mujeres piratas d'en Germán Vázquez), submergint-nos en la illa Tortuga, Jamaica, La Española (Santo Domingo) i contemplar aterridores batalles i saqueigs diversos. 

Si mirem més cap a casa nostra ens trobaríem amb l'edat daurada de la pirateria catalana dins del Regne d'Aragó amb en Roger de Flor i els almogàvers com a punt àlgid, conegut per les seves espectaculars victòries davant dels turcs. Van saquejar i devastar tota la costa de l'Àsia Menor, el mar de Màrmara, Tràcia, Macedònia i Grècia, enfonsant vaixells bizantins i turcs, col·lapsant el comerç genovès i venecià i imposant l'horror en tot l'Imperi cristià de l'Orient (ampliar informació amb Mariners, pirates i corsaris catalans a l'època medieval d'Anna Unali).

Quan després de sadollar-nos de tresors, explosions i sang un tanca el llibre se n'adona que la imatge que tenia dels pirates ha canviat. Llavors dialoga amb el nen que porta a dins i aquest li diu que molt bé, tens raó, la història diu que tal i pasqual, però jo prefereixo els pirates amb lloro a l'espatlla, pegat a l'ull, damisel·la apurada i tirà a la vista. Perquè l'ombra d'Errol Flynn és molt llarga, i la fantasia molt poderosa. I ho acceptes, ja que com a mínim prefereix la visió romàntica dels pirates a aquests canalles contemporanis plens d'accions, especulacions internacionals i corbates al coll. Potser la criatura que roman dins teu sap més coses de les que tu pots realment assumir. Salut i barrils de rom per a tothom!


Jeireddín Barbaroja